LES PRECIPITACIONS A L’ALTA MUNTANYA I LES DIFICULTATS DE DETERMINAR-HI LA LOCALITZACIÓ DELS ÒPTIMS PLUVIOMÈTRICS ALTITUDINALS

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

Molts dels profans en meteorologia i climatologia, i dels no tan profans, creuen que la precipitació, a les regions muntanyoses que queden fora de l’àmbit tropical, s’incrementa amb l’altitud fins a dalt de tot on se situen les carenes i els cims. Això, però, generalment no és cert. Gairebé sempre, l’augment altitudinal de la precipitació queda truncat, a les nostra àrea latitudinal i també en latituds més altes, molt per dessota de les cotes màximes de la muntanya.

Existeix, per tant, un nivell altitudinal de precipitació màxima, conegut, tècnicament, com a òptim pluviomètric altitudinal, per damunt del qual la precipitació tendeix a disminuir. Les causes que expliquen aquesta disminució pluviomètrica un cop superada una certa cota són bé la rarefacció de l’aire pel que fa al vapor d’aigua (bona part de les precipitacions i de la humitat han estat ja alliberades en cotes més baixes, on es concentra precisament la nuvolositat més destacada), bé la incapacitat per retenir i cedir prou humitat per part d’un aire que resulta massa fred amb l’alçada o bé la intervenció de les dues causes conjuntes, la rarefacció del vapor d’aigua i la poca capacitat higromètrica de l’aire fred.

Els òptims pluviomètrics altitudinals són un fet real, no solament a les muntanyes tropicals, on ja fa molt de temps que han estat àmpliament estudiats i reconeguts, sinó en moltes àrees muntanyoses de la zona temperada i fins i tot de les latituds altes, encara que en aquests darrers casos molta gent no se n’adoni de la seva existència. Existeixen, sí, però la seva determinació, en grans muntanyes i serralades, no és una cosa fàcil.

Una de les dificultats que primer sorgeixen en aquest sentit és la manca, en moltes àrees, d’una xarxa mesoescalar suficient de pluvionivòmetres de muntanya. I si existeix, moltes vegades es tracta d’aparells instal·lats molt recentment. Per tant, les sèries de dades disponibles hi tenen poca amplitud temporal i hom no pot extreure encara conclusions representatives de la distribució altitudinal de la precipitació des d’un punt de vista climàtic.

Però, juntament amb això, i a causa de la duresa i el rigor de les condicions atmosfèriques, i ateses les dificultats freqüents d’accés als aparells de mesura, a ningú no se li escapen els problemes que suposa a l’alta muntanya mantenir amb un funcionament òptim no tan sols pluvionivòmetres, sinó estacions meteorològiques més completes en general. Turbulències de l’aire, ventades, risc de cobriment de la instal·lació per la neu en sectors de congesta o de nevades molt importants, etc.

Aquí fem referència a les turbulències i a les ventades, i de seguida se’ns planteja una altra dificultat en la determinació dels òptims pluviomètrics altitudinals. Expliquem-nos: un pluvionivòmetre d’altitud recull evidentment la precipitació atmosfèrica que hi cau; però molt sovint recull també en el seu recipient la neu ventada pel vent, que no és estrictament precipitació, ja que es tracta de neu traginada pel vent des de la superfície d’un indret cap a un altre. Quan es fan, però, les lectures de l’aigua recollida a l’aparell, acostuma a comptabilitzar-se també com a precipitació atmosfèrica.

La boca del pluvionivòmetre reprodueix les condicions estàndard d’una superfície horitzontal del terreny que rep en forma sòlida i en forma líquida precipitacions atmosfèriques. A la realitat, però, es produeix, en certs indrets favorables, una acumulació addicional d’aigua en forma de neu portada pel vent.

Si parlem en termes de magatzem hídric, per als sòls de l’alta muntanya i per a les plantes que hi tornen a brotar un cop finalitzada l’època freda de l’any és indiferent que l’aigua aprofitable hagi provingut a l’hivern i els inicis de la primavera de precipitacions atmosfèriques o d’una acumulació de neu transportada pel vent d’unes superfícies a unes altres.

De fet, a l’alta muntanya no hi té gaire rellevància, per a l’estació freda, l’intent de separar l’aportació hídrica per precipitació estricta de la derivada d’una sobreacumulació de neu damunt el sòl per factors eòlics i turbulències de l’aire. El medi natural es beneficia, sense establir diferències, de tot plegat. Fins i tot l’home, que ha fet de l’alta muntanya un espai d’oci per al turisme o n’ha fet un mitjà d’explotació econòmica en general (ramaderia que aprofita les pastures fresques, estacions d’esports d’hivern, embassaments, explotació hidroelèctrica), es mostra atent al que li arriba de tots els racons de la dinàmica de la natura –i aquí parlem concretament tant de les precipitacions atmosfèriques com d’altres aportacions hídriques- per treure’n un profit.

Però els pluvionivòmetres haurien de poder mesurar –i així se n’espera- precipitacions provinents estrictament dels núvols i de l’atmosfera, i haurien de descartar altres aportacions hídriques, tot i que, malauradament, avui dia encara no ho poden fer o ho fan amb molta dificultat. El problema existia abans amb els anomenats totalitzadors, que eren buidats de tant en tant per personal humà que en prenia in situ la mesura, i existeix actualment amb les estacions meteorològiques automàtiques.

Tot això representa un imponderable de l’alta muntanya per a la determinació exacta de les precipitacions que s’hi registren i per a la localització, en molts casos, dels òptims pluviomètrics altitudinals.

Efectivament: si hi ha una sobreestimació de la precipitació ocasionada per les aportacions de neu ventada i hom té en compte que els fenòmens relacionats amb la presència de la neu assoleixen el màxim de protagonisme en sectors molt elevats, hom pot entendre sense gaires elucubracions les dificultats que suposa poder determinar on se situa exactament en una regió muntanyosa l’òptim pluviomètric altitudinal. Les aportacions per neu ventada dins els aparells de mesura poden portar a una lectura sobreestimada de la precipitació amb valors de mesura que poden ultrapassar amb escreix les quantitats d’aigua recollides en sectors més baixos on pot localitzar-se realment la precipitació màxima de tot el vessant muntanyós.

Tot això són, com acabem de dir, imponderables de la mesura de la precipitació a les regions muntanyoses de latituds mitjanes i altes i de la distribució real dels valors de precipitació al llarg d’una secció de vessant. Segurament la determinació de l’òptim pluviomètric altitudinal en aquestes àrees hi continuarà sent, a curt i mitjà termini, un problema molt difícil de resoldre. Tanmateix, nosaltres hem volgut, en aquest text, aportar una breu reflexió que ens permeti de comprendre l’abast real de les dificultats i afrontar la tasca meteorològica a l’alta muntanya amb un esperit de modèstia i de realisme.