LES COMUNITATS CLIMÀCIQUES COM A EXPRESSIÓ D’ELEMENTS DEL MEDI NATURAL PREDETERMINATS PEL CLIMA. ALGUNS EXEMPLES PER AL CAS DEL PRINCIPAT D’ANDORRA

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

L’augment de la massa forestal constitueix un fenomen que s’observa avui dia en la major part de les contrades dels nostres territoris i que està relacionat, sobretot, amb un cessament de la pressió antròpica per reculada, i fins i tot abandonament, de les activitats agropecuàries i tradicionals que en altres èpoques actuaven com a elements constrenyedors del bosc. Aquesta massa boscosa experimenta ara una dinàmica expansiva que s’ha d’entendre bàsicament en els termes d’una tendència evolutiva espontània de la mateixa vegetació, una tendència en direcció a la clímax (etapa final d’una successió, en què “la vegetació ja no evoluciona sinó que es manté indefinidament estable pel fet d’haver assolit el seu equilibri amb les possibilitats vegetals permeses pel clima i també un equilibri amb el sòl, l’evolució del qual ha estat guiada igualment pel clima.”) (FERRERAS i FIDALGO, 1999). El camí cap a les formacions climàciques obeeix per tant a una matriu ambiental, i molt particularment climàtica, predeterminada: en el cas del Principat d’Andorra, per exemple, bosc esclerofil·le de carrasca (Quercetum rotundifoliae), o alzinar continental, per als llocs més secs i més termòfils, acostumat a la forta insolació, als eixuts estivals i a la poca disponibilitat d’aigua per causa també dels sòls prims en pendents, de manera que disposa d’adaptacions morfològiques i fisiològiques adequades per poder reduir les pèrdues d’aigua per transpiració quan escau (i resistent també al fred propi de les zones de muntanya); pinedes heliòfiles de pi roig, acostumades també a suportar un cert eixut estival a les solanes de la part alta de l’estatge montà, etc.

D’aquesta manera, a les comunitats climàciques l’evapotranspiració es regula automàticament en funció de les possibilitats que ofereix el medi. Lògicament, una avetosa amb abarset (Rhododendro-Pinetum uncinatae abietosum), que pot considerar-se a Andorra la clímax de molts sectors obacs de l’estatge subalpí inferior sobre terrenys silícics, o una pineda molsosa de pi roig (Hylocomio-Pinetum catalaunicae), que representa la comunitat potencial o primària en una bona part de les obagues andorranes situades immediatament per dessota de la forest d’avets, responen a unes condicions de major disponibilitat real d’aigua per evapotranspirar que, per exemple, la pineda heliòfila altimontana de pi roig o que el carrascar.

 

Bibliografia

FERRERAS, C. i FIDALGO, C. (1999). Biogeografía y Edafogeografía. Col·lecció “Espacios y sociedades”, Serie general, núm. 6. Madrid: Editorial Síntesis.