ALGUNS APUNTS SOBRE LA NUVOLOSITAT D’ESTANCAMENT QUE POT AFECTAR EL PIRINEU ANDORRÀ

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 


Al document intitulat “La formació de nuvolositat d’estancament a les cares nord dels Alps i dels Pirineus”, d’aquest mateix apartat Sabíeu que… ? Algunes qüestions de meteorologia i climatologia, del nostre web www.pirineuandorra.net, havíem parlat, a més del cas de la serralada alpina, de les situacions d’estancament que afecten amb molta freqüència els aiguavessos septentrionals pirenaics quan hi incideixen masses d’aire humides de component nord, bàsicament del quart quadrant (nord-oest) i del nord.

Aquests episodis en què la nuvolositat s’estanca per retenció orogràfica i en què el mateix relleu intensifica els processos de frontogènesi es tradueixen, per regla general, en aquesta façana septentrional dels Pirineus, en unes precipitacions continuades i fins i tot copioses i intenses, que durant l’hivern i fins ben entrada la primavera poden ser de neu a partir de cotes baixes.

En el cas del Pirineu andorrà, tenim a la capçalera de la vall de l’Arieja una mostra paradigmàtica d’estancament orogràfic de la massa nuvolosa per vents de component nord en un sector de la façana septentrional i atlàntica dels Pirineus.

Aquesta capçalera de l’Arieja il·lustra, com diem, d’una manera perfectament exemplificativa, tot el que caracteritza aquestes situacions de nord a la cara septentrional pirinenca amb tots els seus ingredients: boires orogràfiques habituals, tempestats de vent i de neu que redueixen fortament la visibilitat, sensació d’humitat freda ambiental, incidència de pertorbacions i de sistemes frontals de caràcter fred provinents de latituds més altes que ocasionen un temps francament “dolent”, amb núvols densos i compactes que s’afronten al relleu i fortes precipitacions agreujades per l’ascens de les masses d’aire en contacte amb els vessants.

Ja fora de l’àrea hidrogràfica atlàntica, en una vall de localització al vessant meridional pirenaic com la dels Valires, les situacions sinòptiques que, amb més freqüència, i potser també d’una manera més acusada, provoquen nuvolositat compacta d’estancament són les vinculades a fluxos molt inestables i molt humits de procedència sud. En aquests casos, el nivell de condensació de la nuvolositat cumuliforme es troba, per regla general, molt baix o força baix, i les precipitacions acostumen a ser, a les valls valirenques andorranes, intenses i copioses.

Però també es produeix a Andorra la formació de nuvolositat important d’estancament amb situacions de nord, particularment amb situacions del nord-oest, i això a causa sobretot del caràcter molt compartimentat del territori andorrà, amb una orografia intricada de nombroses alineacions muntanyoses secundàries que, directament o indirecta, arrenquen de la cresta principal dels Pirineus o divisòria d’aigües, a Andorra, entre el vessant mediterrani i el vessant atlàntic. Aquest fet determina que la massa d’aire humida que, a vegades, en presentar-se prou desenvolupada, aconsegueix de saltar a la cara sud de la serralada des del cantó atlàntic trobi també en la trama de relleus prominents que solquen les terres del Valira uns obstacles importants perquè continuïn agreujant-se els fenòmens de retenció.

La situació d’estancament amb fluxos humits del nord-oest és particularment percebuda per la gent d’Andorra a l’hivern en situacions de forta nevada de neu pols i manca de vent apreciable. La visibilitat, en aquests casos, hi és normalment reduïdíssima, fins i tot a les parts del país de menys altitud pot resultar limitada, i la precipitació en forma de flocs grans de neu pot arribar a ser-hi força copiosa i intensa, encara que generalment de curta durada, circumscrita principalment a intervals horaris o fins i tot subhoraris. La manca gairebé de vent afavoreix de totes maneres la sobreaculumació de núvols en contacte amb els vessants de les muntanyes.

Encara que en el si de la massa d’aire polar marítima hivernal la temperatura no sol descendir gaire (se situa per regla general entorn dels zero graus o dels un o dos graus centígrads negatius a les parts baixes d’Andorra), resulta prou baixa perquè la humitat continguda assoleixi freqüentment el punt de saturació i propiciï la formació de nuvolositat baixa i espessa que accentua la percepció de l’estancament per una minva acusada de la visibilitat en la capa tancada de núvols i el nevàs.   

Com diem, els relleus de l’interior del país contribueixen a reforçar l’estancament. La mateixa carena transversal central, que s’estén de nord a sud des del pic de la Serrera, en el límit amb França, fins a la muntanya de Padern i que separa els sistemes hidrogràfics del Valira del Nord i del Valira d’Orient, ja representa un obstacle prou notori a la progressió dels núvols i de les condicions de precipitació forta vers el sud-est i l’est.

A l’angle nord-occidental d’Andorra, a la capçalera de la vall del Valira del Nord (sector de Tristaina), els relleus encarats a les masses d’aire atlàntiques que hi penetren pel sector oest del departament de l’Arieja constitueixen, al Principat, un primer front orogràfic important d’estancament i d’intensificació de la frontogènesi. En aquest sentit, l’estació d’esports d’hivern d’Ordino-Arcalís, en aquest sector de la vall de Tristaina, és la que registra, la major part de les vegades, les caigudes i els gruixos més importants de neu d’Andorra.

A la porció meridional del Principat, en la zona muntanyosa limítrofa amb l’extrem nord-est de l’Alt Urgell i una part de la Cerdanya més occidental inclosa la vall de la Llosa, l’arc orogràfic que d’oest a est s’estén aproximadament des del sector de Claror fins a la Portella de Joan Antoni actua probablement, moltes vegades, de receptacle final als fluxos i als corrents aeris humits del nord-oest.

D’aquesta manera, podem dir, amb una certesa gairebé absoluta, que Andorra constitueix el límit oriental, per la banda sud dels Pirineus, de la zona fins on arriba, a l’hivern, una certa influència de les masses d’aire humides i de les pertorbacions que provenen del quart quadrant. Més a llevant, i ja fora del territori andorrà, en comarques com la Cerdanya o les del Pirineu oriental en general, la influència del nord-oest amb els seus fluxos i corrents aeris humits associats acostuma a presentar-se, en època hivernal, molt més debilitada.