Joan Estrada Mateu
Carina Mujal Closa

Hem de felicitar el Comú d’Encamp per la seva iniciativa tan extraordinària de convidar el Dr. Mariano Barriendos, especialista en paleoclimatologia i climatologia històrica, a impartir una conferència a Andorra sobre un tema en el qual ell treballa i que coneix especialment. Sota el títol Biblioteques i arxius: fonts d’informació climàtica. L’anomalia actual amb perspectiva històrica, la conferència tingué lloc el proppassat 20 de gener i anà precedida d’una breu presentació de l’historiador i arxiver andorrà Joan Lluís Ayala que, a més, feu una referència al seu interessantíssim llibre Catàstrofes i riscos naturals al Principat d’Andorra, del qual el mateix Barriendos n’ha estat el mentor. I tant de bo que unes sessions com aquestes, pensades bàsicament amb una filosofia d’arribar a l’ampli públic, tinguessin més ressò a casa nostra, perquè les temàtiques s’ho valen.

Val a dir que l’estona passada amb el Mariano a la Biblioteca Comunal d’Encamp per escoltar-lo resultà molt amena, interactiva i participativa. Hom hi pogué comentar moltes coses, i d’una manera molt aprofundida, sobre la temàtica de què tractava el Mariano i ell en va fer una síntesi molt completa i alhora entenedora per a tothom.

Fins fa relativament poc, la climatologia històrica era a Espanya una disciplina científica rara avis. El Mariano, junt amb el seu col·lega i climatòleg el Dr. Martín-Vide, han estat els primers investigadors que han donat un impuls important en aquesta matèria al país veí. La climatologia històrica, a cavall entre la història i la climatologia, constitueix un camp de la recerca especialment atractiu i productiu, ja que genera una retroalimentació molt interessant i profitosa entre les informacions històriques, els fenòmens meteorològics i les condicions climàtiques (Martín-Vide, 2002).

¿La paleoclimatologia, la climatologia històrica, són recursos que han de fer possible d’entendre més bé l’anomalia climàtica actual? El canvi climàtic i l’escalfament global de què es parla avui dia, són un fenomen excepcional? Les informacions sobre les condicions del temps atmosfèric i del clima d’èpoques històriques o pretèrites ens poden ajudar a entendre que fa realment singular l’alteració que pateix el clima als nostres dies? Fins a quin punt és més forta o no la sequera que experimenten moltes àrees del món subtropical mediterrani avui dia respecte d’altres episodis d’indigència pluviomètrica que s’han produït a la regió mediterrània en èpoques històriques?

Barriendos vol donar una resposta a totes aquestes qüestions i assenyala, d’entrada, que si bé en l’anomalia climàtica actual poden concórrer factors naturals, sembla també, per les nombroses dades de què es disposa ja a escala planetària, que el component humà hi té d’una manera molt probable un paper rellevant. El que més sorprèn, el que resulta simptomàtic, primer de tot, és la velocitat amb què s’estan produint els canvis en el clima, cosa que fa sospitar que alguna cosa hi ha d’excepcional en aquest procés que, tal vegada, l’ésser humà ha promogut. De fet, no s’ha experimentat una taxa o patró semblant en 800.000 anys, pràcticament en tot el Quaternari.

El sistema climàtic terrestre havia experimentat durant milions d’anys tan sols canvis naturals vinculats a fenòmens com les diferents fases de l’activitat solar (algunes cícliques), els cicles orbitals (precessió dels equinoccis, angle de l’eix polar respecte del pla de la trajectòria, excentricitat de l’òrbita), els episodis de gran activitat volcànica, la dinàmica continental pel que fa a la situació dels continents o la mateixa variabilitat interna del sistema climàtic. Pel que es coneix de l’últim milió d’anys, ha tingut també importància en aquesta dinàmica natural la pulsació glaciació-període interglacial.

Però a partir de la Revolució Industrial, aquest sistema climàtic ha vist com incorporava dins seu l’anomenat component socioeconòmic o antròpic contemporani, que opera fortes alteracions en el medi (activitats contaminants, degradants, modificadores dels usos del sòl). D’aquesta manera, molts autors afirmen, ja des de fa unes dècades, que s’està produint, per causa antropogènica, un canvi global, i dins del canvi global, un canvi climàtic. Això està en consonància amb la consideració que entrem en una nova era geològica: l’antropocè.

La manifestació més patent del canvi climàtic actual és l’escalfament planetari, en el qual podria tenir un paper decisiu l’augment dels gasos amb efecte d’hivernacle producte de la crema de combustibles fòssils. Barriendos indica que, presumiblement a causa de l’acció de l’ésser humà, s’estan produint modificacions en els patrons de la circulació general atmosfèrica i que, probablement, també acabarà havent-hi anomalies en el comportament dels corrents oceànics. Tot plegat, ha de comportar alteracions en el cicle de l’aigua.

Segons dades oficials emeses per les institucions internacionals, des que hi ha una activitat industrial significativa, entre 1850 i 1880, fins als nostres dies o, si es vol, des dels primers registres meteorològics de tipus instrumental d’una àmplia cobertura geogràfica, també a la segona meitat del segle XIX, la temperatura mitjana planetària ha augmentat 1,1 ºC. Pel que fa al paràmetre de la precipitació, i amb referència a la península Ibèrica, sembla constatar-se una certa reducció dels totals pluviomètrics, que va acompanyada, i això és més preocupant, d’un increment de la variabilitat interanual. Això, a l’àrea mediterrània espanyola, on la pluviositat mitjana anual resulta en general modesta, i fins i tot escassa o molt escassa en alguns dels seus espais, agreujarà la inseguretat de les aportacions d’aigua del cel, la manca de garantia que les mitjanes pluviomètriques puguin assolir-se, amb el risc consegüent afegit per als conreus de secà i per a la reposició dels aqüífers.

A més, s’observa a la península Ibèrica un increment de la torrencialitat de la precipitació, que cau més concentrada en el temps, en gran manera a causa de les temperatures més altes, que fan que les tempestes de calor, amb el seu comportament sovint violent i sobtat, hi siguin més presents. Una precipitació en conjunt modesta i la irregularitat i torrencialitat més grans han de traduir-se forçosament en l’esdeveniment d’uns episodis de manca de pluja més llargs i més accentuats. Per tant, les sequeres o períodes amb un dèficit pluviomètric marcat s’accentuaran presumiblement a l’espai peninsular ibèric els propers decennis.

I, encara així, podem estar contents, perquè els últims cent o cent vint anys han estat, en certa manera, benèvols a la península Ibèrica pel que fa als volums totals de la precipitació (sempre fent la comparació amb les mitjanes climàtiques). I la sequera que afecta d’una manera tan greu l’espai català en l’actualitat, resulta fins i tot de moment més lleu que la que s’experimentà en altres períodes del passat històric en aquest mateix territori. Així, per exemple, durant l’anomenat mínim solar de Dalton, esdevingut de 1790 a 1830, Catalunya patí, d’acord amb el que s’ha identificat amb l’índex de sequera PDSI per a la sèrie instrumental de precipitació de Barcelona, tres seqüències o sequeres climàtiques encara més greus que l’actual: 1811-1813, 1816-1818 i 1822-1825, que, a més, com es pot veure, foren molt properes les unes de les altres en el temps, cosa que feia encara més difícil que el país pogués refer-se de les maltempsades que provocava l’absència de pluges. Aquestes tres sequeres, cadascuna de les quals és semblant a la que patim en l’actualitat (2021-2023), es perceben també clarament en els registres històrics obtinguts en fonts documentals (mitjançant la freqüència i severitat de les rogatives pro pluviam).

Així mateix, l’elevada variabilitat pluviomètrica que caracteritza en general el món subtropical mediterrani feia que en època històrica les condicions de vida fossin molt precàries a gran part de la península Ibèrica, fet que xoca amb la imatge de platja, turisme i lleure que hom té actualment de les terres ibèriques. La possibilitat de tenir collites i aqüífers regularitzats hi era prou infreqüent. I la generació d’energia hidràulica, l’única amb prou força per moure molins fariners, fargues, papereres, etcètera, patia també entrebancs importants. Podien passar-se mesos sense pràcticament una gota de pluja i de sobte venir un aiguat torrencial i endur-se aquestes instal·lacions. D’aquesta manera, les activitats productives se situaven al llindar de la precarietat. Les societats que, a causa de la irregularitat pluviomètrica, experimentaven el doble impacte negatiu d’episodis de sequera i de pluges torrencials molt junts en el temps es veien abocades al col·lapse, la fam, les epidèmies, l’emigració.

Fins i tot, ja des de l’època dels Reis Catòlics, hom constata, mitjançant fonts documentals consultades en diferents arxius històrics, com l’Arxiu Diocesà d’Urgell, que quan es produïen desastres climatològics, les persones se’n ressentien, i augmentava la tensió social i es produïen dificultats greus en la disponibilitat d’aliments, ja que, amb uns mecanismes comercials rudimentaris com els d’aquelles èpoques, qualsevol insuficiència en les collites es traduïa en fam, malalties i desordres socials. Per respondre a aquesta mancança de coses bàsiques per a la mateixa subsistència, hom duia a terme cerimònies i processons a fi de demanar a Nostre Senyor un canvi en el temps. Aquests rituals, les cerimònies de rogatives, estaven molt ben organitzats i perfectament pautats per les institucions de l’època. Resultaven prou cars a la comunitat però es consideraven imprescindibles i es realitzaven i registraven documentalment amb total diligència.

Avui dia, encara que de moment l’alerta social sigui moderada, la collita de l’oliva es veu inquietantment afectada. Les oliveres estan ja manifestant la situació de sequera sostinguda, que les porta a no produir fruit per no malbaratar energies. És a dir, són arbres fruiters propis de la nostra regió climàtica i, en canvi, han adoptat un mode de supervivència. Això resulta prou significatiu i fa augmentar d’una manera considerable el preu de l’oli. A causa de la transició climàtica que estem vivint, si no sorgeixen canvis, haurem de pensar una altra manera de substituir aquest apreciable fruit, tan saludable i nutritiu, de la cuina mediterrània. Tal vegada haurem de fer alguna processó o ritual, i passejar-nos tot arrossegant cadenes per alguna avinguda important, per tal que aquesta intranquil·litat no esdevingui un fet real.

La sequera actual a Catalunya no resulta forçosament més greu que la viscuda en altres episodis del passat, però pot fer la impressió que sí que ho és pel fet de l’augment continuat dels consums d’aigua. Hi ha també, per tant, una sequera socioeconòmica, ja no estrictament meteorològica, que agreuja la percepció que la ciutadania pot tenir de la manca de precipitacions.

El Mariano feu referència també durant la seva exposició al fet que les crisis climàtiques, epidèmiques i de subsistència del segle XIV i el reforçament d’unes condicions climàtiques més dures durant el període anomenat Petita edat de gel (període relativament fred a Europa de mitjan segle XIV a mitjan segle XIX) foren superats amb molt de lluita i sacrifici però també amb força èxit per la societat europea d’aleshores, que aconseguí d’adaptar-se relativament bé a les noves condicions ambientals tot aprofitant les oportunitats que li brindava el nou context climàtic. Sorgiren en paral·lel formes inèdites de pensar i de veure el món. Prova d’això en són el Renaixement, l’humanisme, la música del barroc o la Il·lustració.

Un dels aspectes en el qual el Mariano posà més èmfasi és que, amb l’increment global de la temperatura que hom preveu que es mantingui als propers decennis, les condicions climàtiques mediterrànies que defineixen ara l’anomenada terra baixa podran progressar en altitud i guanyar possiblement l’alta muntanya catalana i andorrana, cosa que pot tenir beneficis per a Andorra i per al Pirineu en general en múltiples aspectes.

El Mariano proposà que es podrien reutilitzar les feixes que construïren els nostres avantpassats de l’edat mitjana, que vivien en un període càlid del clima (episodi càlid medieval), i disposaven d’una producció agrícola generalment abundosa i, a més, molt diversificada pel que fa als tipus de conreus. Això sí, hauríem d’acomiadar-nos de l’Andorra tal com la coneixem avui dia, turística i amant de l’esquí.

En aquesta situació, es podrien conrear espècies vegetals mediterrànies per obtenir productes amb un alt valor afegit, com, per exemple, els vins de qualitat, un producte que gent emprenedora ja elabora a Andorra, i que tenen un respectable prestigi.

No obstant això, i com a contrapartida, Andorra es veu afectada en el context actual per alteracions ambientals susceptibles de deteriorar el modus vivendi i el benestar de la població.

En l’actualitat, la formació d’una illa de calor urbana a la vall central del nostre país (cubeta d’Escaldes i Andorra la Vella) és una de les notes negatives del canvi climàtic a Andorra, en aquest cas relacionat amb modificacions de l’entorn per factors principalment locals, els quals, en tot cas, amplifiquen els efectes de l’increment planetari de la temperatura. Les temperatures relativament més altes que es donen en aquesta aglomeració urbana central respecte de l’entorn rústic o menys urbanitzat circumdant són producte, sobretot, de la producció de calor antropogènica i de l’increment, a causa dels pol·luents atmosfèrics, de la radiació d’ona llarga que és absorbida i retornada a la superfície, així com de les limitacions a l’evaporació a causa de la impermeabilitat de la superfície urbana, amb la reducció consegüent de la capacitat del sòl per refredar-se (s’hi han deixat pocs espais verds o enjardinats). S’han substituït els paisatges de tons clars, com per exemple el verd de les prades, que tenen més albedo, pels elements foscos propis d’un medi urbà, amb més capacitat d’absorció de la radiació solar. Tot això pot suposar una pèrdua de qualitat de vida per a les persones, les majoritàries, que viuen o fan vida en aquesta àrea urbana central.

Cal assenyalar també, com a nota negativa, la presència, que sembla ja habitual, de nits tropicals a Andorra (nits en què la temperatura mínima diària no baixa dels 20,0 ºC), particularment en aquesta mateixa aglomeració central, que afecten sobretot les persones més vulnerables, com per exemple els padrins, que les pateixen considerablement i veuen degradada la qualitat del seu son. Els andorrans ja no podrem presumir davant dels barcelonins del plàcid descans estiuenc de què hem gaudit fins ara amb una manta gruixuda al llit.

Els estius solen ser més implacables i molt calorosos, amb tempestes no tan sovintejades com abans però sí que puntualment molt violentes.

La possibilitat de restriccions en el subministrament d’aigua a la població (local i turística) ja es manifesta avui dia. Recordem que la tardor passada el Diari d’Andorra publicava una notícia en la qual informava que, fruit de la sequera, s’havien hagut de dur cisternes d’aigua a la Massana per tal d’abastir els dipòsits de la parròquia i garantir la disponibilitat del líquid element.

Les nevades ja no són les mateixes. Els assistents recordaven la quantitat de neu que hi havia i que perdurava uns quants dies al patí de les escoles als anys 70, i comentaven també la humitat que avui dia percebem a l’hivern en alguns indrets del Principat, fruit segurament d’unes temporades hivernals més suaus i, pel que fa a la naturalesa de les precipitacions, de tendència més plujosa que nevosa.

Com a colofó o resum final de la conferència, el Mariano defineix la situació actual i la dels propers decennis més immediats en els termes d’una transició climàtica, i que dins d’aquesta evolució del clima s’haurà d’intentar de mirar quins són els factors naturals que hi intervenen i quins els factors antròpics, i esperar a veure com es reajusta tot el sistema fins a assolir un nou equilibri. Si els factors de l’evolució són bàsicament naturals, en principi no caldrà amoïnar-se, perquè serà un senyal que el sistema climàtic, en bon estat de salut, segueix els patrons de variabilitat que li són propis per essència, com ha succeït al llarg dels temps geològics. Per contra, si l’ésser humà hi té una incidència important o categòrica, caldrà demanar als polítics que prenguin decisions per tal que la crisi climàtica no aboqui les societats humanes al col·lapse. O com va comentar el Joan Lluís Ayala, emularem la pel·lícula No mires arriba, no fos el cas que una catàstrofe natural immediata ens distragués del nostre ritme consumista tan plaent, útil i cegament necessari.