COM INFLUEIXEN ELS FACTORS CLIMÀTICS EN LA VEGETACIÓ DE LALTA MUNTANYA

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

La descripció dels factors climàtics que controlen l’existència i les característiques de les espècies i de les comunitats vegetals a l’alta muntanya podem estructurar-la de la manera següent:

· Pel que fa a la temperatura, el fred i la reducció que se’n deriva del període en el qual les plantes poden realitzar les seves funcions reproductives constitueixen el factor més important. La vegetació arbòria es rarifica a l’alta muntanya a mesura que guanyem altitud, i a partir d’un cert nivell desapareix completament. També desapareixen amb l’altitud les plantes anuals, i l’espectre vegetal hi queda format exclusivament per camèfits, hemicriptòfits i geòfits (FERRERAS i FIDALGO, 1999).

A les latituds mitjanes, l’alta muntanya actua sobre el ritme tèrmic anual produint un retard de la primavera i un avançament de la tardor, de manera que les plantes han de disposar de mecanismes que els permetin de realitzar ràpidament la síntesi clorofíl·lica i ser pol·linitzades durant el breu període en què hi ha la calor i la vida suficients.

· Pel que fa a l’aigua, la seva presència varia molt d'unes regions muntanyoses a d’altres, en funció principalment del grau d’orientació als fluxos d’aire humit dominants, de les característiques topogràfiques locals (altura; exposició als raigs solars; pendent) i de les condicions edàfiques i litològiques.

En el cas de la serralada pirinenca, per exemple, l’aigua hi resulta generalment abundosa per l’existència, durant bona part de l’any, d’una capa de neu important i per les precipitacions elevades. A més cal afegir-hi que les temperatures baixes limiten els nivells de l’evapotranspiració potencial, fins i tot si els valors de la humitat relativa de l’aire hi resulten moltes vegades molt baixos.

Tanmateix, els vessants exposats a migjorn i/o els pendents forts poden experimentar pèrdues d’aigua força accentuades i la vegetació pot mostrar-hi, en època de màxima escalfor, un caràcter relativament eixut.

La vegetació de les grans altituds sol ser, en tot cas, més eixuta que la dels nivells mitjans i fins i tot inferiors de la muntanya, ja que es veu privada de les precipitacions i de la humitat alliberades en cotes més baixes on es localitzen precisament els òptims pluviomètrics altitudinals.

En el cas de manca d’aigua disponible per als vegetals, el risc de dessecació pot provenir tant de l’absència de precipitacions i de la sequedat atmosfèrica com de la congelació hivernal de l’aigua del sòl de manera que no pot ser absorbida pel vegetal per permetre-li una transpiració mínima. Per fer-hi front, les plantes de l’alta muntanya disposen de diferents mecanismes d’adaptació, com el desenvolupament d’òrgans suculents que emmagatzemen aigua, les fulles coriàcies o de superfície viscosa i els revestiments de pèls morts, que disminueixen l’evapotranspiració i, a la vegada, eviten el sobreescalfament provocat pels raigs solars (FOLCH et al., 1995). 

· La neu. La neu exerceix una acció protectora de la vegetació contra les glaçades intenses i representa una reserva hídrica important que permet d’humitejar gradualment i plena el sòl amb els avantatges que això suposa per a les plantes quant a disponibilitat d’aigua. Però la neu té igualment efectes negatius. La mostra més evident són les allaus, molt devastadores a l’alta muntanya quan el mantell nival assoleix gruixos considerables.

Amb relació a aquest darrer factor, hi ha un efecte molt directe de la neu sobre els vegetals que prové del pes del mantell nival. El creixement migrat dels vegetals herbacis i el port ajagut o reptant de les mates i dels arbustos constitueixen, en aquest sentit, un exemple molt clar d’adaptacions que permeten les plantes de l’alta muntanya de suportar el pes de la neu sense patir lesions traumàtiques i l’efecte destructiu de les allaus (FOLCH et al., 1995).

· La lluminositat. A l’alta muntanya, i a causa de la densitat més baixa de l’aire, la llum solar és molt intensa i directa, més rica que a la plana en radiació ultraviolada (FERRERAS i FIDALGO, 1999). Aquest fet comporta que les flors de moltes plantes hi mostrin uns colors vivíssims (forta pigmentació), una estratègia d’altra banda per atreure els insectes pol·linitzadors.

· Per acabar, farem referència a un cinquè factor clau: el vent. A l’alta muntanya, el vent sol bufar amb força, fet que inhibeix el creixement en alçada dels vegetals, que moltes vegades solen adoptar una disposició en coixinets. Molts arbres solen mostrar el seu tronc corbat en la direcció del vent. La part de l’arbre exposada al vent no mostra pràcticament ramificació, la qual, en canvi, s’estén en forma de bandera pel cantó de sotavent del tronc.

En algunes muntanyes, el vent és el factor principal que limita la progressió altitudinal del bosc, amb un límit superior de la massa arbòria, però, que acostuma a variar segons l’orientació del vessant, de manera que en els aiguavessos de sotavent, més protegits de les ventades, aquest límit es dóna a més alçada (A.N. STRAHLER i A.H. STRAHLER, 2000). D’altra banda, el vent, a causa de la seva acció dessecant afegida al fred, pot tenir efectes molt negatius sobre el costat exposat del vegetal (A.N. STRAHLER i A.H. STRAHLER, 2000).

 

Bibliografia

FERRERAS, C. i FIDALGO, C.E. (1999). Biogeografía y Edafogeografía. Espacios y Sociedades, núm. 6. Madrid: Editorial Síntesis.

FOLCH, R. et al. (1995). Biosfera. Vol. 9. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

STRAHLER, A.N. i STRAHLER, A.H. (2000). Geografía Física. Barcelona: Ediciones Omega.