TENDÈNCIES DE LA PRECIPITACIÓ ANUAL I ESTACIONAL A ANDORRA EN EL DARRER TRENTENNI
(versió actualitzada de l’article publicat per l’autor al Diari d’Andorra l’1 de febrer del 2021)

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 



El 31 de desembre del 2020 es materialitzà un període internacional en climatologia, el del trentenni 1991-2020. Això haurà de permetre la realització d’estudis comparatius entre els observatoris meteorològics que formen part de l’OMM (Organització Meteorològica Mundial), per al trentenni referit, a fi de poder veure diferències i similituds pel que fa a les característiques del clima en l’espai. Igualment, permetrà de contrastar, dins d’una mateixa localitat, el trentenni esmentat amb d’altres d’immediatament anteriors considerats també internacionals.

 

En l’escrit que presentem a continuació és el nostre propòsit de realitzar aquesta anàlisi comparativa temporal, per a la realitat del Pirineu andorrà. Concretament, volem comparar, per a l’estació meteorològica de la central hidroelèctrica de FEDA, situada a 1.135 m d’altitud, les característiques de la precipitació anual i estacional del trentenni 1991-2020 amb les de períodes immediatament anteriors, com el 1931-1960 o el 1961-1990.

 

L’arxiu meteorològic de FEDA, on hi ha recollides les dades de precipitació de la central hidroelèctrica, cobreix el llarg període que va del setembre de 1934 al desembre del 2020. El subperíode que ens manca per completar tota la sèrie pluviomètrica 1931-2020 de la central l’hem cobert amb les dades recollides en l’obra de Salvador Llobet El medi i la vida a Andorra (1947).

 

L’estació de la central ens forneix una sèrie pluviomètrica molt bona, i a més l’observatori en qüestió presenta l’avantatge de trobar-se relativament a prop del centre geogràfic d’Andorra. Per aquest motiu, la central pot constituir una estació força representativa de les tendències actuals de la precipitació a casa nostra.

 

La precipitació mitjana anual dels trentennis 1931-1960 i 1961-1990 fou, a la central, de 865 i 884 mil·límetres, respectivament. En el període 1991-2020, aquesta mitjana ha estat de 828 mm. S’ha produït, per tant, una reducció de la precipitació anual d’un 6,3% respecte de 1961-1990 i d’un 4,3% respecte de 1931-1960. La reducció, relativament apreciable amb relació a 1961-1990, podria atribuir-se, en part, al canvi climàtic.

 

Si prenem períodes estacionals, de manera que l’hivern sigui el trimestre format per desembre, gener i febrer, la primavera el format per març, abril i maig, l’estiu el constituït per juny, juliol i agost i la tardor el que formen setembre, octubre i novembre, tenim, per al trentenni 1991-2020, una precipitació mitjana a l’hivern, a la primavera, a l’estiu i a la tardor de 138, 212, 224 i 254 mm, respectivament. Si bé la del trimestre hivernal representa fins a un 95,6% de la de l’hivern del període 1931-1960, equival només a un 84,1% de la hivernal de 1961-1990. S’ha produït, per tant, una minva de la precipitació en època hivernal, que podria tenir el seu reflex en una disminució de la nivositat. La precipitació primaveral pràcticament no ha variat, mentre que l’estival, com la de l’hivern, ha disminuït també ostensiblement.

 

De fet, ja es va donar una minva estival en el trentenni 1961-1990 respecte del precedent, amb una variació negativa del 8,5%. La del trentenni 1991-2020 ha resultat inferior en un 14,4 i en un 21,6% a la dels períodes 1961-1990 i 1931-1960, respectivament. D’aquesta manera, mentre que al 1931-1960 la precipitació de l’estiu va representar un 33,0% de la precipitació total anual, al 1961-1990 constituí el 29,5% d’aquest total anual, i al 1991-2020 ha baixat fins al 27,1%. Ens trobem, doncs, avui dia, amb la realitat d’uns estius més secs.

 

La tardor és l’única estació en què s’ha produït un cert increment pluviomètric, ja que ha estat superior en un 5,8 i en un 9,9% a la dels períodes 1961-1990 i 1931-1990, respectivament. Aquest increment de la precipitació tardoral hem de relacionar-lo, d’una manera probable, amb la presència d’unes aigües marines superficials més càlides, a conseqüència potser, també, del canvi climàtic, i que esdevé un fort desencadenant de processos d’inestabilitat atmosfèrica quan el magatzem important de calor latent generat per l’evaporació més gran sobre els mars es combina amb l’arribada d’aire fred, cosa freqüent a la tardor.

 

Si interpretem el règim pluviomètric estacional en els termes d’un indicatiu format per les primeres lletres del nom de les estacions ordenades segons les quantitats estacionals decreixents de la precipitació, i en considerar les estacions com els trimestres esmentats més amunt, tenim que, a la central de FEDA, en els trentennis 1931-1960 i 1961-1990, aquest indicatiu era ETPH, mentre que al trentenni 1991-2020 ha estat TEPH. És a dir, s’ha passat d’un règim pluviomètric amb màxim estival a un altre amb màxim a la tardor. L’estiu ja no és, per tant, l’estació més regada, almenys en una part important d’Andorra.

 

Tornant a les precipitacions anuals, hem de destacar, dins del trentenni 1991-2020, l’existència a Andorra d’un període molt llarg persistent de dèficit pluviomètric acusat. Ens referim a l’anomalia pluviomètrica negativa que, amb tan sols algun parèntesi breu de precipitacions més importants, afectà el país des del 2004 fins al 2012, un període en el qual hi hagué, a més, els dos anys amb les quantitats de precipitació més baixes de tota la sèrie pluviomètrica anual de la central de FEDA: el 2006 i el 2007, amb només 539,8 i 459,2 mm totalitzats, respectivament. La mitjana d’aquests dos anys (499,5 mm) representa només un 59,7% de la mitjana del trentenni 1976-2005, i un 57,0% de la del període que va de 1929 (primer any en què es disposa per a la central de valors anuals de la precipitació) al 2005.

 

Hem completat aquest examen amb la presa en consideració de la variabilitat pluviomètrica interanual, un aspecte molt rellevant, ja que la percepció d’un cert descens de les precipitacions pot aguditzar-se amb l’existència de fluctuacions acusades entre anys. Direm, en aquest sentit, a partir dels valors calculats del coeficient de variació (abreujadament CV), o quocient, expressat en percentatge, de la desviació típica i la mitjana aritmètica, que la variabilitat interanual de la precipitació, amb les dades sempre de la central de FEDA, ha augmentat al darrer trentenni 1991-2020 respecte del període 1961-1990, encara que la del trentenni 1931-1960 fou també relativament alta, del 22,5%. D’un CV del 18,7% en el període 1961-1990 s’ha passat a un altre del 23,5% al darrer trentenni. Un CV del 18,7% és el propi de zones com la franja de clima temperat oceànic del nord de la península Ibèrica o com la porció pirinenca de l’Arieja (sector del vessant septentrional dels Pirineus amb influència atlàntica), on els CV queden entre el 15 i el 20%. Amb un increment de CV en el darrer trentenni fins a atènyer el 23,5%, la tendència ha menat cap a un patró pluviomètric més proper al típic mediterrani, tot i que relativament allunyat encara del que es dona a l’Espanya mediterrània, on CV supera, en moltes àrees, el 25-30%.

 

A tall de síntesi, hem de parlar, pel que fa als inputs globals de la precipitació, d’una petita reducció al Pirineu andorrà en el trentenni 1991-2020, i, tanmateix, d’un increment de la variabilitat interanual, que pot reforçar la percepció, que pot tenir el col·lectiu social, d’una tendència cap a una sequedat més marcada del clima al nostre país. Com molt bé ha assenyalat el climatòleg Martín Vide, una Andorra un xic més seca a la qual contribueix l’important factor afegit de l’elevació de les temperatures.